El món després de l'onze de setembre
IV. Després d'Afganistan
Afganistan: guerra o terrorisme aeri?
No hi ha cap guerra a Afganistan. La guerra
requereix lògicament de com a mínim dos bàndols.
Ço que actualment hi ha és el bombardeig nord-americà
d'Afganistan. En aquesta tàctica descoberta de l'única
superpotència del món i de l'autodesignat xèrif
internacional, el terror i la intimidació d'escala massiva han
substituït formalment la guerra. Després de Vietnam, s'ha
decidit que la societat americana no pot assistir a la visió
de gaires més soldats que retornen en sacs negres d'exòtics
camps de batalla. El preu d'aquesta determinació ara l'han de
pagar els civils malaurats d'aquell castigat país que, en les
teories compartides pels Dr. Strangelove del Consell de Seguretat
Nacional i del Departament d'Estat dels EUA, apareix com el bastió
del darrer arxienemic dels EUA i dirigent flamant de l'«Imperi
del Mal». Les baixes que l'exèrcit dels EUA evita seran
cobertes cent vegades amb civils innocents que amb prou feines
sobrevivien en un país típicament pobre i marginal del
món. Un dia, és el poble iraquià qui rep; un
altre és Iugoslàvia, Líbia o Afganistan. En mig
de la foscor, des d'avions a gran alçària que volen
fora de l'abast i des de vaixells de guerra i submarins situats en
oceans ben allunyats, llencen desenes de milers de tones de bombes i
míssils contra la gent i les ciutats. Proclamen que retornaran
el país assenyalat «a l'edat de pedra», i tot i
així insisteixen que les bombes americanes moralment
«intel·ligents» són programades per
encertar tan sols al culpable. L'objectiu és intimidar;
intimidar tota la societat; governar amb la por—amb la por a la
mort i al desplaçament, la por a la destrucció total de
tota una economia i una societat civil; fins al punt que la societat
es paral·litza i la resistència esdevé
impossible. Avui, les tropes terrestres dels EUA són tan sols
els gossos que han de retornar la presa sense vida d'entre els
casquets i les runes.
Ningú no pot condemnar una declaració
de guerra contra els taliban—ni que siga dels EUA i d'Occident.
Els taliban s'han d'anar i tan sols se'ls pot treure per la força
i per l'acció militar. L'enemistat entre Occident i els
taliban és molt preferible a la llur antiga amistat. Ningú
no s'interposarà en el camí de l'eliminació
d'assassins que foren originalment instal·lats pel propi
Occident. Però hi ha una diferència entre la guerra i
el terror. Les accions dels EUA i del Regne Unit a Afganistan són
terrorisme. El bombardeig de ciutats i àrees residencials s'ha
de condemnar i aturar. Els mites inútils del valor militar
dels taliban i la història d'Afganistan de fer agenollar
superpotències tan sols reforcen i alimenten els mètodes
terroristes dels EUA i el Regne Unit. Els mujaidins afganesos eren
tan sols una façana per Occident i els EUA en la guerra contra
la Unió Soviètica. Els taliban són una banda
criminal narcotraficant que fou creada per Occident amb l'ajut de
Paquistan i Aràbia Saudita. Els poden desactivar i bandejar en
setmanes. Però el terrorisme aeri és més segur,
més espectacular, més adient per una superpotència,
i més capaç d'ensenyar la gent malcontenta del món
una lliçó de les virtuts de l'obediència. Cal
que ens oposam a aquests mètodes inhumans.
Dels taliban a l'islamisme polític
L'acció dels EUA i del Regne Unit a
Afganistan, fins i tot si du a la caiguda dels taliban i a la mort de
Bin Laden, no disminuirà l'amenaça del terrorisme
islàmic contra Occident; la multiplicarà. Els dirigents
occidental són del tot conscients d'això i fins i tot
adverteixen públicament els ciutadans. Amb tot, la tria
d'Afganistan com a primer teatre de la «revenja»
nord-americana per l'atrocitat de l'11 de setembre té dues
raons fonamentals.
En primer lloc, encara que els EUA accepte que el
terrorisme islàmic i l'odi anti-occidental es nodreix d'un
problema polític amb una solució política, no
veu cap resposta política única a un atac físic
i militar tan gran dins dels EUA com el de l'11 de setembre com a
resposta suficient i satisfactòria. El militarisme és
part de la ideologia oficial dels EUA i el fonament de la seua
identitat com a superpotència. Així, pel govern
nord-americà, un atac als EUA tan sols pot rebre una resposta
apropiada amb un atac contra qualcú altre, en un altre lloc.
Pels EUA tan sols una resposta militar pot «venjar» l'11
de setembre, a banda de les arrels i causes de l'islamisme polític
i del terrorisme islàmic. Aquesta acció militar ha
d'ésser enorme i ha de representar la «ira i el poder»
dels EUA; ha de demostrar implacabilitat. Una gran acció
militar, però, requereix un gran teatre. La guerra necessita
un camp de batalla. No s'ha triat Afganistan perquè Bin Lade
hi siga, al contrari, s'ha triat Bin Laden perquè és a
Afganistan. Hi ha molts molts caps del terorisme islàmic com
Bin Laden que viuen obertament o clandestina a Iran, Gran Bretanya,
França, Egipte, Paquistan, Líban, Palestina, Txetxènia
i Bòsnia. La idea que el terorrisme islàmic és
una estructura piramidal i una jerarquia definida amb Bin Laden al
capdamunt és ridícula. Qui es creu que Khamenei ha
treballat sota Bin Laden en aquesta jerarquia terrorista? La clau és
Afganistan, una terra que pot ésser l'escenari d'una enorme
acció militar. Afganistan és l'únic teatre
possible per la «revenja nord-americana» a una escala
massiva i temible promesa per l'administració dels EUA. Avui,
no hi ha cap objectiu militar així fora d'Afganistan. I fins i
tot ací, els dirigents occidentals es queixen de la manca de
grans edificis i de grans ponts per destruir.
En segon, com ja vam dir en la tercera
part, ço que es decideix amb el conflicte amb els taliban
i Bin Laden és la relació i equilibri de poders entre
els EUA i Occident i l'islamisme polític. «La llarga
guerra contra el terrorisme» és la denominació de
codi per un abatiment de l'islamisme polític. Des del punt de
mira dels EUA, és una lluita de poder, que tard o d'hora haurà
de definir els trets més duradors d'un nou ordre mundial
després de la caiguda de la Unió Soviètica.
L'islamisme polític, un subproducte de la guerra freda, ha
sorgit com a contendent burgès pel poder polític als
països de l'Orient Mitjà així com en les
comunitats «islàmiques» de les societats
occidentals. Aquesta força o bé té el poder o té
una important palanca política en regions del món, és
a dir, en països importants com a Iran i Paquistan. És un
jugador en la lluita pel futur de Palestina i Israel. En les antigues
repúbliques soviètiques fa estralls prop de notoris
arsenals nuclears. A Occident, gràcies als diners d'Aràbia
Saudita, subvencions d'estats locals i la ideologia corrupta del
relativisme cultural, recluta els joves de les àrees
islàmiques a carretades. Per Occident, aquest islamisme
polític ja no és l'eina i el titella que els servien
tant bé en la contenció de la Unió Soviètica,
en la prevenció de la presa del poder per les esquerres en la
revolució anti-monàrquica d'Iran i en la creació
de problemes a Arafat i al nacionalisme àrab. Ara, aquesta
criatura és més ambiciosa. Té una agenda pròpia.
S'ha separat del patrocini occidental. I l'11 de setembre, des del
punt de mira dels EUA, l'islamisme polític anà massa
lluny. Un atac terrorista d'aquesta escala al cor dels EUA encetava
aquesta lluita inevitable pel poder. Aquests fets són moments
i etapes essencials d'una lluita de poder entre els EUA (i Occident)
i l'islamisme polític. Des del punt de mira dels EUA, és
una lluita contra els estats islàmics, els partits islàmics
i tot el moviment de l'islamisme polític. Els taliban és
el símbol més feble, més vulnerable i més
buit del poder de l'islamisme polític a Orient Mitjà i
en conseqüència el punt de partida més adient per
una lluita de poder profunda. La victòria dels EUA a
Afganistan no afecta, ni militarment ni pràctica, els
fonaments del poder de l'islamisme polític. Ho saben. Els
principals centres de poder són principalment a Iran, Aràbia
Saudita i a les organitzacions islàmiques d'Egipte, Líban
i Palestina. Aquesta és, però, una lluita de poder, i
no una batalla a vida o mort. Afganistan és l'únic
escenari, si més no en l'actual marc del món, on podia
haver de fet un conflicte militar entre els EUA i l'islamisme
polític. És l'únic escenari on «la llarga
guerra contra el terrorisme» pot començar amb una acció
militar dramàtica i espectacular sense causar un daltabaix
total.
Aquest és un conflicte polític
«La llarga guerra contra el terrorisme»
és de fet una lluita política entre els EUA i
l'islamisme polític. Després d'Afganistan, la
confrontació serà essencialment política, encara
que tots dos bàndols ocasionalment realizen accions militars i
terroristes puntuals. L'objectiu dels EUA en aquesta guerra no és
eliminar l'islamisme polític. Contràriament a la
propaganda cofoia de la facció autodenominada reformista
d'Iran, no és la destresa política del senyor Khatami
la que ha «salvat Iran del bombardeig». Un atac contra
Iran i una campanya de bombardeig contra aquest país no fa
part de l'agenda occidental de cap manera. La noció que els
EUA entraren en conflictes militars país rere país
d'acord amb la llista dels qui considera terroristes és
extraordinàriament superficial. L'objectiu dels EUA no és
ni eliminar l'islamisme polític ni tan sols enderrocar els
governs islàmics, sinó més aviat imposar la seua
pròpia hegemonia política i definir les normes del joc.
Des del punt de mira dels EUA, el moviment islàmic ha de
conèixer els límits. Ha de limitar el seu camp d'acció
a la regió, entendre el seu lloc i reconèixer la
posició especial dels EUA. No tan sols poden romandre en el
poder els governs islàmics, sinó que ta,mbé el
terrorisme és encara permissible a condició que les
seues víctimes siguen els comunistes i les esquerres d'Iran,
Afganistan, Paquistan i Turquia. Però un atac en terra
americana és anar massa lluny. Els EUA volen que fer aprendre
aquesta lliçó i aquest equilibri a Orient Mitjà.
Aquesta és una lluita de poder i no una
confrontació per l'islamisme, el liberalisme, la democràcia
occidental, la llibertat, la civilització, la seguretat o el
terrorisme. Aquesta és una batalla entre la superpotència
dels EUA i un moviment polític regional d'abast mundial, que
s'enfronten pel poder a Orient Mitjà. És una lluita per
definir les esferes d'influència i l'hegemonia política.
Occident no prova d'establir democràcies occidentals a Orient
Mitjà. Els EUA, Paquistan, Iran i tot un plegat d'altres
reaccionaris de la regió ja es dediquen a imposar un altre
règim despòtic i retardatari al poble d'Afganistan.
Iran, Aràbia Saudita, Paquistan i els emirats del Golf, els
règims més reaccionaris del món actual, es posen
obertament o tàcita al costat d'Occident en aquest conflicte.
Fins i tot si els governs islàmics cauen, l'alternativa
favoritat d'Occident seria una dreta local i regional i partits
reaccionaris, juntes militars i estats policials.
Els EUA no fan la història
Però Occident no determina el futur. L'actual
política i actuacions dels EUA inevitablement sacsejaran el
marc polític d'Orient Mitjà, però altres forces
determinaran les relacions alternatives que li donaran forma. Sens
dubte, la confrontació entre Occident i l'islamisme polític
afeblirà el moviment islàmic, els partits islàmics
i els governs islàmics. Però aquesta confrontació
no té lloc en un escenari buit. Orient Mitjà, com
Occident, és l'escenari d'una confrontació entre
moviments socials que existien abans del conflicte entre les
burgesies occidentals i l'islamisme polític i que han donat
forma als desenvolupaments polítics de totes les societats. El
conflicte d'Occident amb l'islamisme polític, malgrat la seua
importància, no és el motor i la força motriu de
la història. Al contrari, es troba dins aquesta història
que el defineix. El conflicte pel nou ordre mundial té actors
més importants. Les classes socials i els llurs moviments
polítics, ja siga a Occident o a Orient Mitjà,
s'enfronten pel futur polític, econòmic i cultural del
món. Són aquests moviments qui determinaran el curs
finals d'aquests esdeveniments, amb independència dels
designis i reivindicacions actuals dels estadistes occidentals i dels
dirigents de l'islamisme polític.
Pel que fa a Orient Mitjà, fins i tot si les
intencions occidentals són una simple retirada marginal de
l'islamisme polític i la definició d'un nou marc de
coexistència, els moviments seculars, socialistes i
progressius, de la regió avançaran en aquestes noves
condicions. Per exemple, en la meua opinió, l'islamisme
polític serà enderrocat a Iran, no perquè
Occident es pose aquest objectiu, sinó contràriament
perquè el poble d'Iran i el moviment comunista obrer al
capdavant enderroque la República Islàmica. La derrota
de la República Islàmica serà el cop més
fort a l'islamisme polític. Si la resolució de la
qüestió palestina és la precondició per
eliminar les fonts polítiques, intel·lectuals i
culturals del creixement de l'islamisme polític, la derrota de
la República Islàmica d'Iran és una precondició
per esclafar l'islamisme polític com a moviment que aspira al
poder polític a Orient Mitjà. Sense la República
Islàmica d'Iran, l'islamisme polític esdevindrà
una oposició margina i estèril a Orient Mitjà.
Mansur Hekmat
Sèrie de quatre escrits de Mansur Hekmat, redactats en farsi.
Translation: Marxsists Internet Archive - Català - Jaume Lopez
m-hekmat.com #2000ca
|